La socialització és el
procés a través del qual el nadó es converteix en una persona amb consciència
de si mateixa i amb intel·ligència, capaç de manejar les formes culturals en
les quals va néixer. Encara que els nens neixen amb una predisposició innata
cap a la socialització, trigaran molts anys a ser considerats com a membres
plens del grup social en el que conviuen. És precisament en això en el que
consisteix el procés de socialització. També s'ha de tenir present que, l'educació
és una part integrant de la socialització; l'escolarització que es du a
terme representa, per tant, la resposta social institucionalitzada a
l'imperatiu universal de transmissió de la cultura. Els treballs de Freud i
Piaget han ressaltat la importància del procés de socialització, mitjançant el
qual les normes socials són interioritzades, assimilades i incorporades
per la personalitat psíquica, fins a convertir-se en part integrant de la
mateixa. És durant la infància quan la socialització actua amb més intensitat.
La vida en una societat necessita
que hi hagi una certa harmonia entre individus que la comparteixen. És per
aquest motiu que hi ha d'haver un mínim comú compartit per tots ells:
uns valors, uns models de comportament, etc. D'aquesta manera, les normes ordenen
les relacions socials. El nen, en la seva socialització, a la vegada que
comença a complir la materialitat d'aquestes, entra poc a poc en el seu
significat i el seu valor. Trobem doncs que aquesta ordenació té diversos graus
d'especificitat: hi ha una macroordenació que és la que afecta al
grup social globalment. No obstant, a mesura que es descendeix als subgrups
socials (nivell econòmic i educació) poden adquirir matisos.
Es distingeixen dues fases fonamentals
en la que es dividiria aquest procés de socialització (Berger o Luckmann,
1968): la socialització primària (s'entén al llarg de tota la
infància) i la secundària (esdevé a partir de l'adolescència).
No obstant, no són les úniques doncs hi ha moltes significacions i valors
que no són objecte d'inculcació directa sinó que el nen adquireix a partir
de les maneres de comportar-se a que està exposat habitualment ("grau
zero" de la socialització) de diferents agents de socialització:
pares, escola, grup d'iguals, mitjans de comunicació, internet, etc., el que
Bronfenbrenner denomina mesosistema.
La convivència, com ens sentim
amb els altres, pot resultar reconfortant o convertir-se en un malson. Viure
amb els altres és un art que es pot aprendre no només per caure bé, sinó perquè
la integració social és un factor clau del benestar emocional.
Les habilitats socials són
una sèrie de conductes i gestos que expressen sentiments, actituds, desigs i
drets de l’individu, sempre d’una manera adequada i de manera que resolguin
satisfactòriament els problemes amb els altres. Val a dir que si dominem
aquestes habilitats podrem aconseguir satisfaccions en l’àmbit de la família,
de les amistats, en les relacions amoroses, a l’hora d’aconseguir una feina, de
relacionar-nos amb els nostres caps i companys de feina i de convèncer de les
nostres actituds o dels nostres plantejaments. Les habilitats socials
impliquen un control de les pròpies emocions i requereixen una maduresa
emocional segons l’edat de cadascú. Per tant, és evident que el seu aprenentatge es produirà per observació de
models i per la tècnica d’assaig i error.
No hay comentarios:
Publicar un comentario